El taller d’escriptura creativa, en el marc del projecte contra la violència mediàtica, va portar veus que són mirades amb menyspreu, que són assenyalades com a sospitoses, que esdevenen enemigues si es cobreixen el cap, que són cridades per les veïnes si el to surt del predictiu de l’algoritme del qual ja es coneix, que són ignorades pels funcionaris públics, que viuen al marge per ser migrants, filles de migrants, residents racialitzades i asilades per raons polítiques.

Barcelona és una ciutat que viu d’una manera i se’n narra d’una altra. Catalunya és un territori que té habitants que no es mostren a la televisió, que no s’escolten a la ràdio, que no apareixen als diaris i portals. Una ciutat no pot negar el que respira. No hi són les veus que li donen de menjar, la cuiden, li posen música, li agreguen sabor, la produeixen i la conformen. Els mitjans reprodueixen una realitat ficcional que no troba arrel en la realitat quotidiana, en el que es veu, però s’amaga, en el que se segrega encara que hi hagi cartells d’inclusió i en la presència que es cola per l’aire, però s’oblida quan es descriu.

En aquestes columnes hi ha mirades sobre l’origen, la negritud, les històries familiars, l’espiritualitat que suma substància, els amors que es troben en el desencant global, la discriminació en l’accés a l’habitatge, els insults que es plasmen des de la ignorància, les vivències latents i el valor dels que busquen la vida en comptes de deixar-se arrossegar per allò que els ve donat.

Buscar la vida és, també, una invitació a buscar lectures que ens treguin les fletxes adreçades a l’odi de les xarxes socials, manipulades pels expulsors de la humanitat, els deformadors de la democràcia i els depredadors de la convivència.

Benvinguts a un món que es pot menjar, ballar, creuar, saludar, mirar i llegir!