EXPOSICIÓ FOTOGRÁFICA 'FRONTERES INTERNES'
DESIGUALTATS DE GÈNERE I FEMINISMES + LLUITA CONTRA EL RACISME I LA ISLAMOFÒBIA
Crida a braços! Estiu rere estiu l’engranatge de la indústria fruitera reclama dones i homes que la facin possible. Elles i ells són la baula imprescindible per a què cada fruit sigui recollit de l’arbre, classificat, encaixat i enviat a un mercat llunyà on serà consumit per persones alienes a les fatigues que suposa omplir el seu plat. Un gran esforç pagat amb magres salaris i sense tenir cura de les persones.
La campanya agrària de Lleida té una marcada divisió sexual del treball. Les imatges d’homes al camp oculten les imatges de milers de dones que encaixen la fruita als magatzems. L’estiu de 2020 la pandèmia de la Covid va mostrar al món la cara més cruel de l’explotació laboral, i també el menysteniment i invisibiltizació de les dones. Mentre la manca de mesures de prevenció feia augmentar els casos de contagis als magatzems, on la majoria de la plantilla són dones, als mitjans de comunicació només apareixien homes malvivint als carrers culpant-los dels contagis; ni una sola dona treballadora ni les seues condicions de laborals van merèixer l’atenció de mitjans i polítics.
Elles, majoritàriament migrades o d’origen migrant, desenvolupen una feina dura en inacabables jornades de treball. La realitat de l’economia de Ponent fa que moltes d’aquestes dones només puguin tenir accés al mercat laboral durant la campanya agrària. Una feina estacional, de quatre mesos de durada. Aquesta estacionalitat i la feminització del lloc de treball a les centrals fruiteres, sumat al racisme i al masclisme estructural on ens trobem immerses, genera un miratge sobre les dones que hi treballen. Es parla d’economia complementària de les famílies i de suport econòmic, enlloc de mirar cara a cara la realitat: les dones fan una feina titànica a la campanya de la fruita i són un puntal econòmic de la família, així com unes gestores increïbles que hauran d’estirar els ingressos d’un quadrimestre per viure tot l’any.
Les condicions de treball a les centrals fruiteres són dures: llargues jornades de peu i alta concentració en una feina mecànica de tria i encaixat. Aquesta situació no es compensa amb uns salaris justos. Ans al contrari, ens trobem amb un alt nivell d’incompliment del conveni laboral: dobles jornades sense dret al descans, hores extres no remunerades, manca d’atenció a la salut laboral, dificultats per tenir garantit el temps d’alletament de filles i fills o el dret de les dones embarassades a no treballar en horari nocturn, en són alguns exemples. A més, cal tenir molt en compte que algunes dones encara no han aconseguit la regularització administrativa i el permís de treball. Elles que aporten a valor i recursos a l’economia agrària, viuen una ocultació laboral, social i institucional; una discriminació racista emparada per la Llei d’estrangeria.
Davant de l’embranzida neoliberal de la indústria fruitera, que s’empassa recursos naturals i jornades de milers de dones, ens cal afavorir l’apoderament i l’autoorganització col·lectiva de les treballadores temporeres en la defensa dels seus drets. Ponent necessita fer una aposta ferma per posar fre a l’especulació i l’explotació i recuperar una agricultura d’escala humana que protegeixi les persones i el medi ambient.
Treballava de neteja i cuidant una senyora tot el dia, no estava contractada, però amb 300 € no podia viure, i vaig anar al magatzem de fruita el 2012, allí treballant 14 i 15 hores podia cobrar molt més.
Hem viscut la diferència de tracte al camp. A les dones d'origen senegalès se les tracta amb pena i victimisme. A les dones búlgares i romaneses com les líders i capitanes. En canvi, les dones marroquines són invisibilitzades i infantilitzades de manera constant. M'agradaria trobar-me amb la possibilitat d'aconseguir tot allò que aconsegueixi fer feliç als meus fills.
Tens estudis al teu país, però quan arribes aquí no serveixen de res, has d'anar a treballar al camp o a la neteja. Una persona blanca té més oportunitats. El que els blancs no aguanten, ho aguanten els negres.
Els meus fills han nascut aquí i tenen la nacionalitat, però això no vol dir que no tinguin problemes en el futur. Et donen la nacionalitat, diuen que ets espanyola, però no et reconeixen com a tal.
La meva filla em diu: per què nosaltres som negres? Li dic, Déu ens ha fet així i hem d'acceptar com som. Els blancs també els ha creat Déu, els ha creat blancs, ells accepten com són i tu has d'acceptar com ets.
S’hauria de tractar a tothom per igual, a mi m’agradaria veure a tothom feliç. Però a la societat actual si ets negre no ets important.
Som musulmanes no per portar el cap així, de vegades no portem res al cap, però som musulmanes i resem. Pel fet d'anar vestides així, ja ens miren, fins i tot de vegades ens diuen que si anem de carnaval.
D'entre les fronteres internes que he viscut es troba la dificultat que tinc per a educar als meus fills d'acord amb l'espiritualitat musulmana. Llegida i menystinguda per les diferents institucions occidentals.
Molts diuen que si al meu país estem darrere els lleons i comentaris així, però tu que et penses, com si fóssim per la selva, fins i tot diuen… "No deveu saber que és la roba". No saben el que hi ha, vine que t'ensenyaré, no visc en una Selva, perquè potser visc millor que tu...
Aconseguir el permís de residència és molt complicat. Has de viure tres anys al país, aconseguir un contracte d’un any sencer a jornada completa… I durant aquest temps, tres anys, més de 1.000 dies, has de menjar cada dia i viure en algun lloc.
M’he sentit discriminada sempre, per ser negra. A la feina i al carrer, et miren malament i si no tens papers encara és pitjor.
Quan et quedes sense aspiracions al teu país d'origen, la terra et crida, és l'única alternativa que tenim. Les úniques coses positives que ens trobem en aquesta terra són les dones que coneixem que estan en la mateixa situació que nosaltres.
Abans d’agafar a una morena prefereixen agafar a una romanesa, que té la mateixa pell. Cobrem igual, però de vegades no t’agafen, tu arribes primer, després arriba una blanca que ve per la mateixa feina i diuen la negra no, agafem l’altra.
Ja fa temps que sóc aquí, la primera vegada que vaig arribar va ser el 2003. Encara no he pogut reagrupar als meus fills. Les males condicions laborals m’han provocat dificultats de salut i no puc treballar.
A la feina ens haurien de tractar a totes per igual. A mi m’agradaria veure feliç a tothom. Però la societat actual, si ets negre no importes.
Aquí l’única opció que tenim és treballar al camp o de cuidadores. Les nostres hbilitats o formació no es valora.
Expertes
Paula Santos – Dones migrades diverses
«L’organització de les treballadores de la llar ha estat clau per posar en evidència una opressió estructural contra les dones migrants, un col·lectiu majoritari dins dels treballs de cura», insisteix Paula Santos. És important enfortir la creació de xarxes de dones migrades i racialitzades contra el capitalisme racial, amb les seves formes de treball precaritzat i sense drets, a què estan abocades.
Pastora Filigrana
Dins del treball del camp i de la cura és on es manifesta clarament la violència del capitalisme racial, on els treballs estan duts a terme per dones migrants i/o racialitzades: «Una vida digna es reparteix en funció de la feina que, alhora, es reparteix de manera desigual i amb un criteri racial»
Tot i que durant la pandèmia s’ha vist que eren treballs essencials, cap dels dos sectors (el camp i la neteja) estan reconeguts com a treballs dignes, i hi dominen els pitjors convenis col·lectius que hi ha. Per entendre aquesta manca de drets és fonamental tenir en compte els processos de racialització i les conseqüències de la llei d’estrangeria: «Es veu molt clar com la patronal entrecreua el gènere i la raça buscant els cossos més explotables, aquells que treballaran més si més no, en una situació de vulnerabilitat on s’ajunten el gènere, la maternitat, l’idioma, la identitat racial… perquè siguin persones molt explotables»
Gemma Casal – Fruita amb Justicia Social
A la campanya de la fruita de Lleida hi participen més de 40.000 persones, que per les condicions tan precàries de la seva feina no poden tenir un projecte de vida, estabilitat i a més estan sempre sota l’amenaça de la llei d’estrangeria. Moltes de les dones que treballen empaquetant a la campanya de la fruita tenen jornades de 16 hores al dia quan és la temporada de la fruita, no poden tenir cura dels seus fills aquests dies i moltes viuen al costat dels magatzems, no hi ha una separació de la vida i la jornada de treball. «Hi ha un gran silenci en què ningú ha dit res els últims trenta anys, o poca gent, un silenci compartit en què, encara que un sàpiga que s’estan vulnerant greument els drets dels veïns temporers, no obren la boca. Aquest silenci racista no només deshumanitza els altres, sinó que ens deshumanitza a nosaltres mateixos».
