Foto-Relats (Resistències + Desaparicions) - Tunísia
Desigualtats de gènere i feminismes + Lluita contra el racisme i la islamofòbia
EMMA
«La meva vida és com aquest atzucac». El fill de l’Emna va sortir en vaixell rumb a Europa el 29 de març de 2011. Des d’ençà ha deixat de tenir notícies seves i no ha parat de buscar-lo. En la seva cerca ha anat des de les autoritats tunisianes fins a les italianes sense rebre cap resposta en aquests onze anys.
A casa de l’Emna, el temps s’ha aturat: les fotos del seu fill, la roba doblegada, les joguines, les medalles que va obtenir com a jove esportista segueixen intactes esperant-lo. Al menjador parla amb la seva foto i ens mostra els diaris en què en moltes ocasions ha denunciat la seva desaparició i reclamat responsabilitats.
«On són els nostres fills? Volem saber si segueixen vius». Aquest mes ha participat en una protesta a la capital tunisiana juntament amb altres mares els fills de les quals han desaparegut en embarcar-se rumb a Europa: «Volem saber la veritat sobre els nostres fills. Qui són els responsables de la seva desaparició?», pregunta incriminant la política migratòria europea.
SOUAD
Després de la revolució tunisiana, Badreddine Mselmi va marxar juntament amb altres joves en vaixell rumb a Europa el 14 de març de 2011.
«Els nostres fills han arribat, però on són? Ningú no ens ha respost. He anat a Itàlia i he preguntat pel meu fill a tot arreu, era a prop de la frontera entre Itàlia i França quan vam deixar de rebre els seus missatges».
«Abans era més maca; ara, part de mi se n’ha anat amb el meu fill. Els meus fills sempre són presents. El meu fill petit diu que vol marxar, que no pot quedar-se de braços plegats. La generació dels meus fills no pot circular, quan demanen un visat sempre se’ls hi denega». A les ambaixades, els visats es deneguen de forma sistemàtica excepte als alts professionals, que d’aquesta manera esdevenen útils per al mercat laboral francès o alemany, entre ells molts metges.
DJALILA
El marit de Djalila va emigrar després de la revolució del 2011 i des de llavors ha deixat de tenir notícies seves. Creu que el seu marit va morir en allò que es coneix com el «Naufragi de Lampedusa». Però el no-reconeixement d’aquesta mort deixa a Djalila en una situació de vulnerabil.litat i de llimbs legals, donat que el seu estat civil segueix essent de casada.
«El meu marit ha estat dels valents. Ells són més forts que nosaltres perquè cremen les fronteres».
No ha parat de buscar-ho. Ha presentat denúncies a l’ambaixada d’Itàlia per falta d’auxili durant el naufragi. No ha rebut cap resposta fins ara. Aquest any, quan s’ha tornat a obrir la investigació sobre el naufragi i Djalila ha volgut parlar amb els supervivents i esbrinar on és el seu marit, se li ha denegat el visat per part de l’ambaixada d’Itàlia a Tunísia.
RACHIDA
El seu fill, Ayman va desaparèixer el 14 de març de 2011.
«Sé que el meu fill és viu i que el trobaré. Ha marxat perquè volia ajudar-nos econòmicament
La Rachida ha anat a Itàlia, però ha estat ignorada per les autoritats tunisianes. No cessa de participar en manifestacions per reclamar la veritat sobre el seu fill, juntament amb altres mares els fills de les quals han desaparegut de camí a Europa.
DJALILA
LAILA
«Així ens veuran i ens escoltaran, aquí està el retrat del meu fill desaparegut. La meva lluita no cessarà fins que els nostres fills es puguin moure lliurement. Després de saber del naufragi, durant mesos no he pogut veure el mar. El meu fill sempre és amb mi, en totes les meves paraules».
El seu fill va sortir rumb a Itàlia el 2020, i des de llavors va deixar de rebre notícies seves. Més tard va saber que havia mort en un naufragi. Des de la desaparició del seu fill, no habita la casa on vivien junts i a la paret hi ha pintat un gran retrat seu.
SHAMSEDDINE
Shamseddine Marzoug, activista pels drets dels migrants i pescador tunisià, ha obert el cementiri dels desconeguts, on enterra les persones que han mort al mar. Moltes de les tombes no duen nom, és difícil identificar els cossos.
«Alguns circulen com volen, i nosaltres estem enclavats aquí; no ens volen a nosaltres, només els nostres recursos. No parlo de la gent, sinó dels dirigents: Quedeu-vos a casa vostra, nosaltres ens endurem la vostra riquesa. No ho entenc», afirma Shamseddine Marzoug, de Zarzis, ciutat tunisiana fronterera amb Líbia on el mar duu els vaixells que han naufragat.
MOHSEN
L’artista tunisià Mohsen Lihidhb recull la memòria de l’home i el mar: «La meva casa és una col·lecció de tots els absents. Duc a la meva ànima allò que el mar em duu, els meus germans i germanes, i busco les famílies dels desapareguts, pensant que els objectes que recullo, netejo i guardo són ells sense ells».
Ha creat instal·lacions d’art a les platges de Zarzis, a la frontera de Tunísia amb Líbia, amb els objectes que duu el mar després dels naufragis.
IMED
«Juntament amb les famílies, combatem aquestes polítiques migratòries. Reclamem que es respectin els drets humans que la pròpia Unió Europea ha emès. No és que els joves que s’embarquen es trobin en una situació d’il·legalitat, és la política migratòria que els il·legalitza i nega els seus drets».
LASSAD
A l’inici de la crisi econòmica provocada per la pandèmia, Lassad va haver de tancar el negoci a Tunísia, es va quedar sense feina, i va prendre la decisió de sortir del país en vaixell. Li havia resultat impossible aconseguir un visat, una situació que afecta de manera sistemàtica sobretot els joves.
«Vam sortir de nit el gener de l’any passat; després d’una mitja hora, l’aigua va començar a entrar al vaixell, la majoria va saltar al mar i va començar a nedar. Aleshores vaig pensar que s’havia acabat, no sabia nedar. Vam aconseguir tornar sense que el vaixell s’enfonsés». Lassam ha decidit quedar-se a Tunísia i lluitar com a activista per exigir vies legals per circular.
KHAWLA
Membre del grup Artivistas, que a través del teatre dels oprimits denuncia les lleis migratòries de la Unió Europea: «No hi ha estratègies per a aquests joves, que són tractats com a números a banda i banda de la Mediterrània. Des del 2011 hi ha un fenomen col·lectiu a Tunísia, les desaparicions de milers de persones de camí a Europa sense cap informació al respecte, desaparicions que segueixen succeint ara mateix».
Expertes
Imed Soltani
Presidente organisacion Terre pour tous
“El mar entre Europa i Tunísia és un mar molt llarg que ha esdevingut un cementiri. Hi ha moltes mares amb fills desapareguts que no tenen cap noticia d’ells des de fa molts anys i estan buscant-los. Jo mateix tinc dos membres de la meva família que han desaparegut al mar, i és per això que hem començat fa una dècada el moviment de les mares dels desapareguts, per trobar una resposta: on son els nostres fills?
Des del 2011 hi ha més de 500 famílies els fills de les quals han desaparegut; volen saber la veritat sobre els seus fills i demanen responsabilitats. Hem realitzat manifestacions i parlat amb moltes autoritats tunisianes i europees, però no tenim resposta. Cada vegada desapareixen més persones i la principal causa son les polítiques i el tancament de fronteres.
Nosaltres érem ciutadans que ens hem vist obligats a participar en política degut a les polítiques migratòries que afecten tota una generació a Tunísia. Com que no donen visats als joves, els forcen a desaparèixer al mar. Des que hem començat aquest viatge a Barcelona, ja han desaparegut dues llanxes. Han trobat cinc cossos, la resta han desaparegut al mar.
Quan nosaltres demanem obrir les fronteres no és perquè vulguem que els tunisians vinguin a Europa, nosaltres volem que els tunisians retornin a Tunísia. Si els joves saben que es poden moure amb facilitat, aleshores ningú es queda a un país europeu si no té una situació amb la qual hi estigui content. Però el mateix fet de veure el retorn a Tunísia com a una forma de tancament fa que els joves es quedin a Europa, malgrat que estiguin sense recursos ni feina. Per això demanem que obrin les fronteres, per tenir les mateixes condicions de circulació com els joves europeus.”
Leyla Akik
“Soc la mare d’en Yousef, que va desaparèixer el 31 de juliol de 2020. Tenia esperances de veure el meu fill gran. Des de la desaparició del meu fill vaig iniciar aquesta lluita per saber la veritat i demanar les responsabilitats. Em sento com la mare de tots els joves tunisians desapareguts d’aquesta manera. Tinc esperança de fer un recorregut internacional i que les altres dones facin el mateix i mostrin el que passa amb els nostres fills.
Com que no ha tingut cap resposta o ajuda del govern tunisià o de les organismes europeus, segueix disposada a lluitar per sempre perquè es conegui el dolor de les mares. Amb les mares de Tunísia hem llançat una ampolla al mar amb el nostre missatge per omplir el mar d’ampolles i que la gent sàpiga que els joves han mort al mar. Espero que estem tots junts perquè aquest crim que està tenint lloc s’acabi.”
Souad Ben Sassi
“El meu fill va desaparèixer fa més de deu anys a la frontera entre Itàlia i França. Cada vegada estan desapareixent més joves a Tunísia. Quan veig un jove treballant i vivint amb la seva família, me’n alegro i em recorda que la meva vida va deixar de tenir un sentit sense el meu fill. Som aquí a Barcelona juntes, és un primer pas per buscar la veritat d’on son els nostre fills. El més dolorós és que les mares segueixen pensant que els seus fills encara son vius perquè no poden conèixer la veritat, estan sempre esperant. De nit que arribi el dia, i de dia, que arribi la nit. Jo vull que el mon s’assabenti del que està passant i que acabi aquesta barbaritat.”
Norma Falconi
“Soc de Papers per a totes i tots, i la nostra lluita va començar des que va sortir la Llei d’estrangeria, ja fa gairebé tres dècades. Portem anys de protestes, intervencions polítiques i denúncies, encara que les nostres reivindicacions no s’han registrat i hem de lluitar contra aquest oblit.
La Llei d’estrangeria va dividir la societat entre catalans/espanyols i els migrants,
i el racisme institucional va col·locar-nos a les pitjors feines.
El 1997 vam començar la lluita contra el CIEs, desde de dues dècades que demanem el tancament dels CIEs. El nostre activisme no s’ha reconegut en part per la mateixa Llei d’estrangeria: sense els papers, no pots participar a la política.
El 2001 vam començar les manifestacions i els tancaments a les esglésies per demanar els papers.
Vam aprendre que només la lluita als carrers és la que ens dona la victòria. Els nostres fills ja s’estan criant amb la idea de lluitar, aquest és el nostre llegat.
La memòria de la lluita migrant és en si mateixa una lluita col·lectiva i antiracista.”
